La mirada enjòlita

2023

La mirada enjòlita

Torre de Guaita de Sant Sebastià de la Guarda De l’1 d’abril al 24 de setembre de 2023

Visites comentades amb l’artista:

17 de juny. 17.30 h
12 d’agost. 18.30 h
23 de setembre. 17.30 h

Horaris:

Del 24 de juny a l’ 11 de setembre:

De dilluns a divendres de 10.00 a 13.00 h i de 17.00 a 20.30 h
Dissabte, diumenge i festius de 10.00 a 13.00 h i de 17.00 a 20.30 h

De l’1 al 10 d’abril, 29, 30 d’abril i 1 de maig i del 6 de maig al 23 de juny i de l’11 al 24 de setembre:

De dimarts a divendres de 10.00 a 13.00 h i de 16.00 a 19.00 h
Dissabte de 10.00 a 14.00 h i de 16.00 a 19.00 h
Diumenge i festius (dilluns de Pasqua i dilluns 1 de maig) de 10.00 a 14.00 h

Maria-Josep Balsach

Maria Recasens: La mirada enjòlita

Nedadors, torsos, cames, caps i siluetes de besllum. Capbussaments, caminants i cossos immòbils, surfistes i castells de sorra. Aïllats els uns dels altres, tancats en el seu quefer, com retrats anònims d’un dia d’estiu. A la platja. A la Fosca: tot allò que Maria Recasens veu de manera incessant al seu davant, el seu paisatge poblat de presències. Marcel Proust escriu l’efecte que té en ell quan esguarda, a la platja de Cabourg i des de la llunyania, l’estol dels cossos de les noies en flor, els seus moviments, la seva remor i lluor entre l’aire tebi de les platges del nord. I recorda quan, abans del seu encontre amb la pintura, “m’esforçava, sempre que estava davant del mar, per expulsar del meu camp visual els banyistes de primer terme i els vaixells de veles tan blanques com els vestits de bany, tot quant m’impedia convèncerme de que contemplava el flux immemorial de la vida misteriosa que es desplegava, […] inclosos aquells dies radiants que semblaven revestir l’aspecte banal d’un estiu universal en aquesta costa de bromes i tempestats”. En canvi, ara “desitjava ardentment anar a l’encontre de la realitat que tant fortament m’exaltava, […] com la il·lusió de la primera mirada, el suggeriment que desperta en la imaginació. […] De nou, com a Balbec, tenia al meu davant els fragments d’aquell món de colors desconeguts que no era sinó la projecció de la manera particular de veure d’aquest gran pintor [Elstir]”. (Proust, ALRDTP, SG, 179-180). Els banyistes de Maria Recasens són figures isolades, retallades en un buit de referències, suspeses en el seu món de l’instant. L’instant enjòlit. Recasens, lectora de Giorgio Agamben, m’assenyala el concepte de la idea de l’ésser “en estat de paisatge” que està suspès en un món que ha esdevingut inapropiable, un concepte que va més enllà de l’ésser i del nores. L’obert, l’espai lliure de l’ésser, és només l’aferrament d’un espai que no ha estat desvelat.

I els seus banyistes es converteixen en gest, moviment que genera les formes del paisatge del cos, perquè gairebé tots estan en acció: entotsolats, concentrats, nedant, pescant o prenent el sol, caminant o assecant-se la llum de l’aigua de mar. Cossos envellits pels anys, dones grasses, atlètiques, cansades, nues, que ens donen l’esquena; nens o adolescents immòbils que esguarden alguna cosa que és absent (o són immersos en el seu món que ens és celat), en solitud; tots en un temps encimbellat, sense passat ni futur. Podríem dir també aliens a l’atenció de l’existència. Cossos anònims reclosos en la percepció d’un instant que semblen difuminar-se en el traç d’una visió que s’escapça. Però aquests cossos de platja emergeixen també d’una concepció personal i essencial del color: és aquest el que manté i conforma la suspensió en l’aïllament dels gestos i de les formes corpòries: monocroms, cloisonnées, amb forts contrastos de llum i ombra, suspesos en l’or, en bandes taronges i blaves i tocs de verd i fons roigs o violetes. Contrallums i aures de colors complementaris que claregen els seus perfils i que encara ens fan concentrar-nos més en el seu estat enjòlit, en la seva presència que sabem real, però que ens foragita. Presència captada des d’un lloc altre que ens fa reconèixer-los, que sembla que albirem per primera vegada -com escriu Proust- en una repetició incessant de moments viscuts mai contemplats abans en la seva gènesi. “Totes les coses, quan les percebem, es transfiguren en alguna cosa immaterial, alguna cosa de la mateixa naturalesa que totes les nostres sensacions que es mesclen indissolublement amb elles”(CG, 407). Cossos de llum densa, sense transparència; fragments de realitat que ens colpeja en la seva estranyesa.

Maria-Josep Balsach

Eudald Camps - Diari de Girona

Soledat i mirada escòpica

Per què quelcom aparentment tan inofensiu com pintar banyistes anònims de manera sistemàtica (com qui diu fent-ne inventari) pot resultar tan inquietant i, al mateix temps, seductor? Què hi ha rere el fer pacient d’una observadora, amb ànima de fenomenòleg, com Maria Recasens? D’entrada, cal no oblidar que mirar és un acte impúdic que sovint revela més aspectes de qui mira que no pas sobre l’exterioritat del món. De fet, com deia el bisbe de Berkeley, només podem afirmar l’existència de les coses quan les copsem a través dels sentits (Esse est percipi, proclamava el filòsof empirista, que en llatí significa «ésser és ser percebut»). O, parafrasejant a Foix: «És per l’ull que se m’obre natura». Segurament per això la majoria de relats mitològics (incloses les religions de llibre) s’han pres molt seriosament la tasca d’acotar aquesta mirada performativa i, alhora, profanadora: Orfeu condemna Eurídice a l’infern pel sol fet de mirar-la; la muller de Lot es converteix en estàtua de sal quan gira el cap per contemplar la destrucció de Sodoma; Prometeu derrota a la Gorgona gràcies al seu escut utilitzat com a mirall improvisat (espia a través de l’espill); els vells jutges lascius sotgen Susanna mentre aquesta es banya; o Acteó, convertit en cérvol per haver vist, ocult rere uns matolls, el cos nu de tota una deessa, per cert, també mentre aquesta era dins l’aigua…

Per quin motiu la mirada furtiva sol estar relacionada amb el moment del bany? L’explicació més obvia és que, en principi, ningú es fica a l’aigua vestit. I és que les persones som una mica com les cebes: estem fetes de capes. I la més externa no és la pell sinó la roba: la seva funció, com subratllava Lipovetsky al seu assaig sobre la moda, és la d’afirmar el jo més superficial ocultant, i uniformitzant, la veritat que expressen els cossos. Aquest fet explicaria que altres pensadors com ara Didier Anzieu apostessin per un «Jo-pell» entès com a frontera relacional (un concepte, el d’Anzieu, que no s’explica sense la noció de «Containing» de Wilfred Bion, la descripció dels límits variables de Paul Federn o, en darrera instància, allò que Freud va anomenar «barreres de contacte»). Per entendre’ns: els banyistes de Recasens són com artròpodes sense exosquelet, cossos vulnerables i tous que, gràcies al seu entotsolament, semblen integrar-se, o reconciliar-se breument, amb un paisatge informe que transmet una rara sensació d’hospitalitat amniòtica.

Però tornem al bany. Bona part de la fascinació que susciten les pintures de Recasens s’esdevé perquè aconsegueixen posar en un mateix pla el banal i el sagrat: la distància que separa el baptisme per immersió, o els rituals hindús associats al riu Ganges, dels jocs aquàtics més innocents només és d’ordre simbòlic. I diem «només» de manera molt conscient: l’aigua té un poder democratitzador únic capaç d’invocar l’origen líquid que tots compartim, aquella indeterminació fascinant i terrible que engoleix el gos de Goya. D’alguna manera, Recasens fa visible el «sentiment oceànic» que l’escriptor Romain Rolland trobava a faltar en els treballs de Freud centrats en a religió: «M’hauria agradat que vostè analitzés el sentiment religiós espontani —li confessava el Nobel de literatura— o, més exactament, la sensació religiosa, que és completament diferent de les religions pròpiament dites… El fet simple i directe de la sensació de l’Etern, que pot perfectament no ser etern, sinó simplement sense límits perceptibles i com oceànic».

Sigui com sigui, la darrera qüestió rellevant que cal tenir en compte davant els treballs de Recasens és per què es tracta de pintures. Podria haver fet el mateix, per exemple, mitjançant fotografies? Tornem al començament: mirar és un acte impúdic que sovint revela més aspectes de qui mira que no pas sobre l’exterioritat del món. La pintura ens convida a mirar cap endins; la fotografia, cap enfora. El crític d’art Joan Maria Minguet ho explicava a la perfecció en un text recent: «Amb el segle XX la pintura es problematitza, s’entotsola, com tan lúcidament va diagnosticar Xavier Rubert. I, aleshores, el quadre pot començar a ser considerat un forat on desplegar la nostra mirada. Ja no hi ha un sentit que ha de venir donat per l’encàrrec, per la submissió de l’artista a aquell encàrrec. Perquè en la pintura moderna hi ha la promesa de la complexitat, de la incomoditat, de la profanació. I ens podem permetre mirar pel forat del pany i escodrinyar allò que el quadre pugui contenir». Ras i curt: «En realitat —insisteix Minguet— “mirada escòpica” no deixa de ser un pleonasme: tota mirada estaria regida per l’impuls o la pulsió de veure i de no apartar la mirada d’allò que tens al davant». Que la mostra de Recasens sigui a tocar d’un far no pot ser casualitat: a dalt de la torre, un ull lluminós malda fer fendir la nit. Mentrestant, el faroner (artista) fa com Telèmac: lluita (o resisteix) des de la distància.

Eudald Camps – Diari de Girona →

EVA VÀZQUEZ - El PUNT AVUI

La possibilitat, joiosa, de ser un cos

Les he posat de costat perquè alguna diferència deu haver-hi entre un cos viu i un cos mort, però no n’hi ha, a simple vista. Entre la pintura de Maria Recasens d’una dona prenent el sol i els últims esbossos que Ferdinand Hodler va fer de la seva amant moribunda el 1915 no hi ha cap diferència, excepte els llençols en lloc del matalàs inflable. Potser només a la platja, atordida per l’escalfor i la llum, pots ajaure’t com si et morissis, com si fossis una fusta arrossegada pels corrents marins, eixuta i buida per dins. La d’aquesta banyista descarnant-se al sol, amb el perfil mortuori, els genolls ossuts, els pits candents, és una de les obres més impressionants de les que Maria Recasens exposa a la Torre de Guaita de Sant Sebastià de Llafranc fins al 24 de setembre, l’única que treballa l’horitzontalitat d’una manera tan radical, perquè hi ha més terra que cel, i és un cel, a més, igual de rogent, només una mica més porós perquè hi passi l’aire i sàpigues que aquesta dona encara és viva, perquè tota la resta, el fons d’abisme contra el qual es retalla, refulgeix amb ella malgrat el seu espant i la seva amenaça. Totes les pintures que Maria Recasens, professora d’història de l’art de la Universitat de Girona que passa bona part de l’any a la Fosca de Palamós, ha portat a Llafranc són de gent a la platja, caminant-hi, nedant, embadocant-s’hi, entrant o sortint de l’aigua, jugant a la sorra. Totes són de petit format, pintures de falda en diríem, si no fos que cada una està tan meditada que elabora una teoria sobre el temps en suspens i aquella “felicitat indisciplinada” que Walter Benjamin atribuïa als instants de lleure, com recorda l’artista en el documental que acompanya l’exposició. Les ha agrupades una mica a l’atzar, tal com se li van presentar mentre passejava per la platja (“pintar és una festa del mirar”, diu), i les ha repartides pels pisos de la torre, on el visitant pot seguir una seqüència igual d’atzarosa, com si no fossin més que temptatives sobre com aturar el temps damunt un cos sense context, més enllà de la ratlla de l’horitzó.

Però crida l’atenció, primer de tot, el color, tan intens que aureola cada figura en un halo de radiació solar, i la verticalitat, després, aquest alçar-se o ajupir-se (que és de fet la mateixa recta en el moment d’inclinar-se), que fa d’aquests banyistes, en els seus gestos insignificants (no significar res és una forma d’improductivitat germana de l’oci), projeccions de l’àlbum de records dels nostres propis estius, que crèiem únics, privadíssims, i que descobrim, al contrari, comuns al bateig de la humanitat. Sí, potser estem sols al món, però cada cos és sagrat i, alhora, tots són finits. Maria Recasens en diu “dibuixos de càmera”, perquè per capturar certs moviments s’ajuda de fotografies que després “desvela” a través del dibuix o la pintura. El com, però, no té cap importància. És el què, allò que aquí no es pot eludir. Quin és el què d’un banyista que s’espolsa la sorra adherida a la pell quan es dreça per marxar o per tornar a l’aigua? Quin és el què de la mare que, fent visera amb la mà, vigila els nens que xipollegen a la riba? Quin és el què del noi que s’ajusta les ulleres abans de submergir-se a l’aigua? El què és el cos, és el gest, és aquest cos i aquest gest petit ara i aquí, és aquest present capturat en la seva qualitat ínfima, desmenjada, però que guarda tota la seqüència de la sensació viscuda (l’escalfor, la mandra, l’encegament, el goig). Maria Recasens sosté que la vacança consisteix a no atendre cap instrucció sobre què et cal per ser feliç, encara que es podria objectar que fins i tot a la platja, per la nuesa que comporta, el cos segueix torturat per exigències de tota mena. Els banyistes de La mirada enjòlita, expressió manllevada del món mariner, quan l’embarcació encara és a port esperant un destí, són una altra cosa: com diu Pepa Balsach en la presentació, són figures “en estat de paisatge”.

Eva Vàzquez – El Punt Avui →