Interiors

2005

Galeria Estudi Blanc de Banyoles

“Qui canta, no sempre està content”

pierre Bonnard

“Tant és i, fins l’hora extrema que el món s’esvairà, val més cantar que témer i témer que oblidar”

J.Carner

estudi blanc, banyoles

Interiors Japonesos

El tiempo pasó. Pero el tiempo se divide en muchas corrientes. Como en un río, hay una corriente central rápida en algunos tramos y lenta, hasta inmóvil, en otros. El tiempo cósmico es igual para todos, pero el tiempo humano difiere con cada persona. El tiempo corre de la misma manera para todos los seres humanos, pero todo ser humano flota de distinta manera en el tiempo

Yasunari Kawobata,
Lo bello y lo triste, 1961

Amb aquest títol no hi hauria d’haver cap sorpresa. “Interiors”, pintures de Maria Recasens a l’Estudi Blanc de Banyoles, promet el que s’hi troba: racons domèstics. La cuina, el dormitori, la sala d’estar… tan serenament càlids que fan pensar que allò de “Home, Sweet Home” (‘llar, dolça llar’) és cert, i que una casa confortable pot resumir la bellesa d’una vida tranquil·la. “Interiors”, els reconeixem, els associem als tòpics d’un imaginari compartit sobre l’habitatge desitjable i ho tenim clar: ja podem passejar-nos per l’exposició amb la placidesa de qui ho entén tot. La vista, a més, ho agraeix: colors brillants treballats amb paciència, combinats amb equilibrada audàcia, superposats amb petits tocs de pinzell, amagant-se i exhibint-se amb el difícil joc de la veladura… vibrants, en definitiva. I prou.

O no, si s’està disposat, perquè amb una segona volta comencen a albirar-se sorpreses. La mirada ha estat sadollada, i ara es posen en funcionament els altres sentits que l’acompanyen, aquells que, a falta d’altres paraules amb què atrapar-los, anomenem intuïcions. S’inicia la veritable proposta de l’artista. Encara que la cultura dels “Gran Hermanos” tendeixi a insensibilitzar-nos, accedir als espais de la privadesa continua essent motiu de respecte. Al cap i a la fi, en el recer del domicili és on tothom és més ell mateix -maquillatges i disfresses es reserven per al carrer. Tafanegem, doncs, quan observem aquestes pintures? En absolut. En una bona conversa mai s’ha de dir tot, ho diuen els japonesos, mestres de l’el·lipsi. Recasens mostra, però sense ensenyar-ho tot, allunyant-se de molestes pornografies emocionals. Retrata amb distància, amb una mena de fredor hipnòtica que em fa pensar en les pel·lícules de Yasuhiro Ozu. Cineasta especialista en intimitats, col·locava la càmera -normalment immòbil- a l’alçada d’algú agenollat sobre el tatami (estora tradicional amb la qual es folren les cases nipones); el punt de vista fixat a menys d’un metre de terra en l’actitud pròpia de qui escolta, observa, fa atenció, la mateixa posició -segons el crític Donald Richie- (amb què s’observa el teatre Noh, la sortida de la lluna, la mateixa amb què es participa en la cerimònia del te o del sake. És l’actitud estètica per excel·lència: l’actitud contemplativa). Maria Recasens aconsegueix un efecte similar copsant que la distància també és consideració per a allò proper, és desig de comprendre-ho, de tocar-ho i, per a gaudi del públic, compartir-ho. Pel sofisticat teatre Noh, quan més s’amaga quelcom, més llueix. Recasens, malgrat defuig les sofisticacions, també brega per no fer evident. Això s’aprecia amb els protagonistes d'”Interiors”, que de cap manera són les presències absents d’aquells que transiten pels salons pintats (a aquests, si de cas, se’ls ofereixen els papers secundaris). Les estrelles inesperades són un mocador estampat amb arabescos, unes sabatilles o una tassa. Deliciosos retalls de comoditat casolana amanits amb un xic de glamour (el mocador de dibuixos exuberants té el no sé què lànguid d’una diva).

Desats com qui no ho vol, esperant fidels a ser usats, reiterant la seva existència a través de la repetició en diversos quadres, no es limiten a recordar a algú elidit: posseeixen entitat per ells mateixos. Com els seients d’una sèrie anterior -“cadires que no són cadires”, deia Xavier Antich en la seva introducció durant la primavera del 2001-, els objectes d’aquesta artista no remeten a percepcions intimistes, ni a personificacions (encara que jo tracti de prima donna un retall de roba), sinó a una profunda gratitud cap a l’humil utillatge que conforma el dia a dia, aquell que esdevé la matèria primera i més duradora per a construir els bastiments del viure. Emil Cioran subratlla que només podem estar satisfets de nosaltres mateixos quan rememorem els instants en els quals, segons una dita japonesa, hem percebut l’indescriptible “Ah!” de les coses.

Ara bé, no tot és repòs. També hi ha lloc per a la inquietud. En una de les pintures ens escomet un personatge inesperat: des de els ombres interpel·len dos ulls -semblen retallats en la tangibilitat, forats per on ser mirats o, qui sap si per mirar. L’aparició causa desassossec, però no cal espantar-se. L’invisible també ha de manifestar-se -Bertolt Brecht tenia al seu estudi diverses màscares Noh; el que no sabem és si també escrutaven amb l’aplom dels ulls de la nostra tela. Així és la pintura de Recasens, tot i agradabilíssima al primer com d’ull, no es dóna amb facilitat; l’espectador ha d’atrevir-se a deambular per seus interiors fent atenció a no ensopegar amb tòpics, edulcoracions sobreposades o, en l’altre extrem, fantasmes arrogants. Llavors és quan aquelles peces tan abellidores esdevenen intenses, glopades d’una realitat que és molt més que aparença o mer espectacle (amb permís de Plató, Nietzsche i Benjamin, i de la pròpia Recasens, que parla sobre la qüestió en les seves classes de teoria de l’art a la universitat).

“Interiors” és un títol parany: aquesta pintura no és tan senzilla. Trasllado als interiors palamosins (seran els d’una casa a prop de la platja de la Fosca, imagino) associacions que podrien despistar: els quadres exposats a l’Estudi Blanc no són “japoneseries” en el sentit epidèrmic de l’expressió (a més, els seus referents visuals són molt més propers, tant que no és necessari esmentar-los, ho reivindicava Antoni Llena en la seva presentació). Amb el país que venera la floració dels ametllers comparteix una pulsió més pregona, la devoció sincera per l’espai i el silenci. Aquí rau el sentit veritable del títol: “Interiors”, però més de l’ànima que de l’arquitectura. No oblido (i no vull callar) que va ser precisament Maria Recasens qui va ensenyar-me la paraula “enjòlit”, que designa tant l’ànim en suspens com el vaixell gronxat pel vaivé de l’aigua -la del mar o la del temps, segons la cita de Kawabata amb la qual obrírem el text. Aquest molt misteriós resumeix la seva pintura. Sense ell tampoc no es pot capir la rara malenconia de la frase de Pierre Bonnard que acompanya l’exposició “Qui canta no sempre està content”. Hi ha estats que transcendeixen els sentiments.