Cadires

2001

Restaurant La Penyora de Girona

"No són cadires, sinó pintures que porten com a títol "cadires" i que potser a algú li faran pensar en les cadires, però que no són cadires, sinó quadres que no són cadires, sinó pintures que no són ni tan sols cadires pintades, perquè ja hem dit que no són cadires, perquè és evident que no són cadires, sinó quadres que potser fan pensar en cadires, ara que encara estem drets, sense cadires també nosaltres."

XAVIER ANTICH

PRIMAVERA 2001

Presentació de xavier antich

Maria Recasens, Cadires

No comentar, no interpretar, només afegir, als seus quadres, paraules que no comentin, afegir paraules mentre restem dempeus, sense seure’ns tampoc nosaltres, afegir paraules que no vulguin substituir el mirar, sinó que l’acompanyin, que es quedin fora del mirar, com paraules que ens fan companyia, potser, mentre mirem. Potser m’ha demanat de dir algunes paraules perquè sabia que jo no parlaria dels seus quadres, que no m’atreviria a parlar dels seus quadres, sinó potser, del mirar, de la seva mirada en els quadres, de la seva mirada a través de les cadires, de la seva mirada feta cadira.
Potser m’ha demanat de dir algunes paraules perquè sabia que no cometria la pedanteria de parlar de Pierre Bonnard, de la seva fascinació pel color de Bonnard, al qual em sembla que ret un homenatge molt sentit amb aquests quadres. Perquè sabia que no cometria la pedanteria de parlar de Plató, de la seva fascinació per Plató i per la seva reflexió sobre la imatge i la representació i el simulacre, dels quals n’ha parlat sovint a les seves classes, i dels quals, també, parlen aquestes pintures.
Per això, potser per respondre a la seva amabilitat de convidar-me a parlar aquí, m’hauria agradat, més que cap altra cosa, fer allò que tampoc jo no sé fer: m’hauria agradat escriure un conte, tan breu i tan genial com aquell, ben just de quatre línies, que Augusto Monterroso va escriure amb el títol de “El mirall que no podia dormir”. M’hauria agradat escriure un conte, per a les cadires de la Maria, cadires que no poden dormir, com el que Monterroso escriu per als miralls que no poden dormir.
Com aquell conte que ens parla d’un mirall de mà que, quan es quedava sol i ningú es mirava en ell, se sentia fatal, com si no existís i que potser tenia raó, perquè mentre els altres miralls de mà, a la nit, desats als calaixos, dormien “a pierna suelta” (que diuen en castellà), ell, amb els ulls ben oberts, insomne, no podia dormir. No dormia mai.

Però no he pogut fer aquest conte, sobre les cadires que no poden dormir. I m’hauria agradat, perquè crec que potser la Maria hauria reconegut, en les cadires que no poden dormir, algunes de les seves cadires, aquestes cadires que també es queden soles perquè ningú no s’asseu, o perquè qui s’ha assegut ja no hi és o encara està per venir. No he pogut fer el conte, perquè Monterrosso és massa gran i el seu conte massa breu.

Augusto Monterroso, El espejo que no podía dormir

“Había un espejo de mano que cuando se quedaba solo y nadie se veia en él se sentía dc lo peor, tomo que no existía, y quizà tenia razón; pero los otros espejos se burlaban de él, y cuando por las noches los guardaban en el mismo cajón del tocador donnian a piema suelta satisfechos, ajenos a la preocupación del neurótico.”

També, potser, m’hauria agradat llegir alguns fragments de “tala”, la narració de Thomas Bernhard ( a la Maria també li agrada molt Thomas Bemhard): una narració que Th.B. escriu, i ho recorda tres o quatre vegades a cada pàgina, des d’una butaca, assegut a una butaca, pensant el que pensa i escrivint allò que escriu des d’una butaca amb orelles. Escrivint sobre una cadira buida en la qual ningú no s’asseu, perquè aquell que hauria de seure’s no acaba d’arribar. Escriure des d’una butaca sobre una cadira que ningú no ocupa. Però el llibre té 166 pàgines i crec que ni vosaltres ni jo tenim tanta paciència, per molt que Thomas Bernhard li agradi molt a la Maria. Tampoc no ho faré, estigueu tranquils. Potser, en una veta més reflexiva, m’hauria agradat també, però no tant, parlar de les cadires de la Maria com Foucault parla de la “pipa” de Magritte. I dir, de les cadires de la Maria, de cadascuna de les cadires de la Maria: “això no és una cadira”, ni un quadre que representa una cadira, ni uns quadres que fan variacions sobre el tema de la cadira. M’hauria agradat pensar sobre el títol d’aquestes quadres (“cadires”), sobre un títol que no és una cadira; i m’hauria agradat pensar sobre aquests quadres (Puc dir que m’agraden molt? Puc dir que hi ha, en ells, alguna cosa inquietant que fa, en alguns casos, que no puguem deixar de mirar-los i, en altres, que no puguem ni tan sols mirar-los?), m’hauria agradat -deia- pensar sobre aquests quadres, que tampoc no són cadires, sinó pintures que porten com a títol “cadires” i que potser a algú li faran pensar en les cadires, però que no són cadires, sinó quadres que no són cadires, sinó pintures que no són ni tan sols cadires pintades, perquè ja hem dit que no són cadires, perquè és evident que no són cadires, sinó quadres que potser fan pensar en cadires, ara que encara estem drets, sense cadires també nosaltres.

M’hauria agradat pensar-hi, sobre tot això, perquè així. Potser, hauria pogut dir-vos alguna cosa amb sentit sobre el dir i el pintar. Sobre les paraules i les imatges, sobre les paraules i les imatges i les coses, i aquest -sens dubte- és un problema gran, un problema, potser, del qual no es pot parlar massa si un no està assegut. Si aquells als quals parla no estan també asseguts.

Un problema en tot cas, que ben just m’atreveixo a apuntar: les paraules i les coses, les paraules i les imatges, les paraules i les imatges que volen ser coses (però no ho són), i les paraules que tampoc són coses. Perquè ni tan sols són imatges, sinó paraules. Per cert: No va ser Foucault que va escriure “les paraules i les coses”? Va ser Lévi-Strauss que va escriure “Mirar, escoltar, llegir”? M’hauria agradat pensar-hi, sobre tot això. Però tampoc ho he fet.

Al contrari, mentre pensava en els quadres de la Maria, que porten el títol “cadires”, he pensat en d’altres cadires. I he pensat en el que em va dir la Maria: que “al principi va ser una cadira”. Però una cadira buida, a la que li mancava un braç i -cert recordar- a la que li mancava, també una pota. Buida i sense braç, sense pota. Però no pas per això menys cadira: potser, cadira precisament per això. I he pensat en d’altres cadires buides, de les que potser m’hauria agradat parlar-vos aquí, perquè crec que també a la Maria li agradaria sentir-ho. He pensat en la cadira buida de la qual ens parla Homer a les últimes pàgines de la “Ilíada”: la cadira buida a la tenda de campanya d’Aquil·les, després que ha mort Hèctor i després d’haver-lo arrossegat, al darrere del seu cavall, pels voltants de les muralles de Troia, com a escarni per als vençuts. La cadira buida de la tenda d’Aquil·les, en la qual hi convida a seure al vell Príam, el pare plorós i dignissim d’Hector, que s’acosta gemegant a Aquil·les i que li demana el cadàver del seu fill. Aquella cadira que Aquil·les ofereix a Príam perquè s’assegui, perquè és hora de menjar, perquè hom no pot oblidar-se de menjar. Aquella cadira que Príam refusa, en la qual no s’hi asseu, i que queda buida, que sempre quedarà, per sempre més, buida, perquè Príam no pot seure en una cadira perquè el dolor i el record no el deixen seure.

He pensat, també. En una altra cadira que sempre m’ha fet pensar molt. En la cadira del Comendador a la taula parada de don Joan, quan don Joan ha gosat de convocar un mort, un que ell ha mort perquè sopi amb també és una cadira buida. En la qual el Comendador no s’hi asseurà, perquè no vol compartir amb don Joan un sopar, sinó la mort: penso en aquesta cadira que el Comendador refusa, en aquesta cadira que també quedarà, per sempre, buida, i en la qual ni tan sols nosaltres, tampoc, no ens podrem seure, com no podíem seure a la cadira de Príam.

Cadires buides a les quals ningú no s’hi asseurà, encara que tothom és a punt de fer-ho. Escara que tothom, fins i tot, sembla que ho fa.

He pensat, també, en la cadira buida de Gauguin pintada per Van Gogh que tampoc no és una cadira, sinó una de Ies seves pintures i he pensat en la cadira de Van Gogh pintada per Gauguln. Les cadires d’un pintor pintades per un altre pintor. La cadira d’un mateix pintada per un altre. La cadira buida que deixa de ser cadira per ser buit en el quadre. Cadires que no són cadires pintades per pintors, abans que Van Gogh es talli l’orella de punta a punta. L’orella de VG., després de pintar la cadira. Les orelles de la butaca de Tohomas Bernhard, mentre escriu sobre la cadira que espera, buida, l’actor del Birg que no arriba. Orelles per escoltar les cadires que no són cadires i que ben just podem mirar

Però també he pensat en la cadira buida de la Pesah. De la Pasqua jueva: aquella cadira que posen a totes les cases mentre dura la Pesah, perquè qualsevol que arribi pugui tenir, si arriba, una cadira per seure. He pensat en aquesta cadira buida, que és la cadira de l’espera, la cadira de l’hospitalitat, la cadira de l’acollida; la cadira de l’espera de l’esperar.

Algú que havia pres aquests quadres per unes cadires m’havia dit que en aquestes cadires, en les cadires de la Maria hi havia molt de dolor. Algú m’havia dit, em deia encara ahir, que aquestes són unes cadires desesperades. No ho sé: jo crec que no són desesperades, sinó “de esperades”: cadires de esperades, sobretot cadires d’espera. Pintures que, encara que no sé, a hores d’ara, si són cadires, potser sí que endevino que són de espera: pintures que s’inscriuen en el temps, perquè porten el temps a sobre: el temps passat (el temps que les ha gastat, el temps que les corca), el temps que s’hi ha assegut.

Pintures d’un temps que va cap enrere o cap endavant, tant se val, però que pinten, sobretot, el temps: són pintures que són TRAÇA, inscripció d’un temps que ha passat i d’un temps que arriba.

Pintures que esperen. Perquè algú posi els seus ulls — i s’assegui- a sobre de les pintures, no pas perquè algú hi posi el cul, a sobre de les cadires. Perquè una mirada també pot asseure’s en alguna cosa (les coses —deia Benjamin, que també li agrada molt a la Maria-, Ies coses guarden alguna cosa de les mirades que les han contemplat). I la mirada també pot fer de cadira perquè alguna cosa s’hi assegui.

Ja us deia que això no seria un comentari dels quadres de la Maria, menys encara una crítica d’art (quin horror: de cap manera una crítica d’art!); tampoc no és un conte, que és el que m’hauria agradat fer; ni una lectura del text de Bernthard escrit des de la butaca sobre la cadira buida d’algú que no arriba. Això potser tampoc no són idees, ni reflexions, segurament no són idees no reflexions, com aquestes cadires tampoc són cadires. Potser només són paraules d’algú que no té res a dir, però que només quan no té res a dir és quan més voldria dir-ne.

xAVIER ANTICH

PRIMAVERA 2001

Article d'eudald camps

Les cadires del restaurant

Si algú ens expliqués convençut, que ha anat a veure les cadires del restaurant La Penyora pensaríem, de seguida, en dues possibilitats: La primera és que les cadires del restaurant, les funcionals, aquelles de les quals podem demostrar-ne empíricament l’existència, tenen alguna particularitat que les converteix en singulars dins el seu gènere; l’altra possibilitat és que, tenint en compte que La Penyora és també una sala d’Art, es tractés d’una mena de cadires no funcionals, és a dir, cadires en què probablement no ens hi podem asseure de manera física. Les cadires de Maria Recasens -queda clar que en diem cadires per comoditat conceptual- serien el segon tipus de cadires, de les no funcionals, bàsicament, o potser només perquè són pintades.

La pregunta més elemental que podríem fer a la Maria Recasens és que per què pinta cadires; la resposta és seva, però les “cadires” que exposa a La Penyora contenen una part important de tots nosaltres. Tant si les considerem com a jocs metafòrics que intenten parlar de presències a partir, paradoxalment, de les absències més pregones, com si les mirem anguniejats per les seves evidents amputacions, o si les percebem com a presoneres d’interiors claustrofòbics i abigarrats com els de Bonnard, ens adonarem, tard o d’hora, que no només són cadires o, potser tot el contrari, que l’única cosa que la Maria no pinta són cadires.